1ª Lliçó Nova Cançó

Any 1963

Jo tenia 13 anys.

A través d'una immensa Iluna del mirall, mig embadalida, observava com la meva cosina Magda, que llavors tenia 19 anys, s'encrespava els cabells i amb la pinta de pues aconseguia fer-s'en un brodat de cabells fins encaixar-los en un monyo rodó i perfecte.

Mentre feia anar les mans, no parava de parlar-m'en d'un tal Raimon, que, pel que semblava, era un cantant valencià que cantava unes cançons que parlaven de pors, de presons, de silencis, i d'una pau que no existia. I, quan ho deia, m'apuntava amb la pua de la pinta, com aquells mestres que volen que t'aprenguis bé la lliçó, i baixava la veu com si hagués algú aliè escoltant.

Quin misteri¡,

I ara perquè parla tant fluix? Si estem soles¡ Tampoc cal que m'apunti amb la pinta que no som a l'escola. Buf¡

Però els seus ulls, negres, rodons, grossos i expressius espurnejaven com mai.

Ostres¡. Total per un cantant que fa cançons tant rares.

Què diu d'una pau que no existeix, que estem en guerra?

Vaig recordar que el meu pare també es posava així de misteriós quan parlava de política, però, és que el meu pare parlava de coses molt serioses com ara la guerra civil i això si que feia molta por, de fet, tenia totalment prohibit parlar de política fora de casa, perquè era molt perillós.

També teníem problemes a l'hora de parlar català segons a on. En segons quins llocs, hi havien uns cartells molt grans que deien;

- Prohibida la palabra soez i el catalan -

Però per què es posen tant tontes les noies grans quan parlen de nois?

Total, a mi m'agradava el Duo Dinamico, i no em posava tan bleda. I m'agradaven tant, que un dia em vaig escapar del cole per anar a casa del Ramon Arcusa. Després, abans que me’n caigués una de grossa, em vaig avançar i li vaig explicar a ma mare. I no va passar res.

El temps anava passant ...

I amb al temps, alguna cosa canviava al nostre voltant, era com una mena de brisa tímida però fresca, com si ens volgués revifar, fer-nos sortir de la grisor que ens envoltava. Grisor de la qual jo no n'era conscient, però que els nostres pares arrossegaven com una càrrega pesant i feixuga.

Per la ràdio vam començar a sentir cançons i cantants "diferents".

I vaig conèixer Els Setze Jutges, i la Nova cançó, i vaig seguir els passos d'en Raimon, vaig escoltar i vaig entendre les seves cançons, i tot plegat va ser un despertar a la realitat amagada que ens envoltava

I, quan per primera vegada vaig sentir el: DIGUEM NO¡ vaig descobrir la repressió i la censura i vaig saber que li havien fet canviar part de la lletra i que, allà on, ell volia dir:

- Hem vist tancat

a la presó

homes plens de raó

Li van fer dir:

- Hem vist que han fet

callar a molts

homes plens de raó

Vaig saber, que fins i tot, li van prohibir de cantar-la. Però el públic, la gent del carrer, aquella massa silenciosa, li demanava que la cantés una i altra vegada, perquè parlava de tots aquells anys de repressió i de silenci, i el poble se’n sentia reflectit.

En un d'aquells concerts que va fer, davant de la insistència del públic perquè la cantés, finalment en Raimon es va veure obligat a explicar que no podia, perquè si la cantava li farien pagar una multa. La gent del públic, conscenciada i ofesa en la seva llibertat reprimida, va recollir els diners de la multa i li van donar. Ell, la va cantar i la gent l'acompanyava a viva veu

- No, diguem no

nosaltres no som

d'eixe món.

Al carrer, darrere nostre, envoltant el local, la barrera de grisos, a punt per actuar.

Però, ja havíem començat a caminar, ferms i segurs, amb les veus clares i les mirades lliures.

I...

tot caminant, vam arribar fins avui, vam passar de tot per arribar-hi: vagues, manifestacions, enfrontaments amb la policia, detencions, i fins i tot execucions, però ja havíem perdut la por, el present era nostre, la llibertat estava per guanyar i res ens aturava.

Però...

ara que ja hi som, em pregunto: hem oblidat? ens hem conformat? ens han esclafat? Si queda alguna espurna, si us plau, tots a una

Diguem No

Una vegada més¡